Tornem a les cròniques!!! En Josep Cortina ens ha de servir de motivació per a tornar a la rutina de cròniques de les curses i així poder saber més dels nostres i dels esdeveniments on acudeixen.
Aquí va una de molt bona!
ENHORABONA JOSEP! Debut en un 10k d'asfalt amb molt bona nota!
CRÒNICA DE BOMBERS 2016 D'UN NOVATO DEL MÓN DEL RUNNING
Em va aconsellar Gatxia que la cursa dels Bombers de Lleida era una fita molt recomanable, per l'organització, per l'ambient, per la participació. Bé, doncs som-hi! Sortim amb la Gemma amb la son encara a les orelles cap a Lleida. Volem estar a les 9:00 per arribar a temps a la recollida de dorsals i anar amb la calma per escalfar una mica i despertar una mica el cos. La sortida és a les 10:00.
Al pavelló nº 3 dels camps hi ha ambient, un "equipassu" de so amb una potència que al·lucines... i en una zona lateral en Jaume Leiva fa una demo de preparació per l'escalfament de la cursa. Trobo que la idea és interessant, de fet, som quatre gats seguint-lo però s'ho monta bé i anima a la penya fent uns exercicis bàsics per escalfar. No deixo de fer els tres esprints de rigor i, anant cap a la meva casella de sortida, trobo a l'Eli, el Chechu, i la família. Un plaer saludar-los i fer-nos una foto de grup. Surto del calaix dels 60 minuts, que és el que vaig posar a la inscripció quan realment no era capaç ni de discernir ni tan sols si fora capaç d'acabar una cursa de 10 km. Molta gent, la música, l'ambient, sensacions que, encara que m'hi resisteixi una mica, fan que les pulsacions estiguin d'entrada una mica més altes de lo normal. No vull accelerar-me, especialment a l'inici, quan la gent surt forta i després el Sr flato passa recepta i m'acaba posant al meu lloc. Avui no vull caure a la trampa, em dic a mi mateix. La Gemma s'estima més fer-me una foto a la sortida, quan encara faig bona cara, sempre previsora ella 
. Es fa estrany córrer en una cursa en que en Tito no fa de spiker, a totes les que he anat, ell sempre ha estat animant a la penya. I tornem al tema, que estan a punt de donar la sortida, previ minut de silenci per un bomber que va perdre la vida en un accident. De sobte canvia la música, posen High Way To Hell i això ja no té marxa enrere, la sortida des de darrera és tranquil·la, vaig començant a agafar ritme i els acords d'AC DC continuen dins el meu cap. Abans, quan escoltava aquesta cançó, acostumava a ser de nit i no era aquarius el que circulava per la meua sang... precisament. Però bé, tornem al tema, que això va de córrer. Segueixo al ritme, el meu pulsòmetre diu que vaig alt però no li faig cas, busco trobar-me bé i res més. Van passant els kms, a les cantonades grups d'animació que toquen els tambors, controls en els que pots agafar una botelleta d'aigua i anar tirant. Tot realment mot ben organitzat i realment molt agradable. Corro una estona al costat de dos nois que fan de llebre. D'aspecte atlètic, s'estaven rifant qui dels dos pararia en un bar a agafar unes birres per repartir-se-les mentres feven la seua feina. Però bé, vull concentrar-me en seguir al ritme i, com em va aconsellar l'Àlex, si al km 8 em trobo bé, ja tindré temps d'intentar pensar en el rellotge. Passem el Pont Vell, enfilem per Rambla Ferran, la cosa es va estirant i apareix el km 7 de la cursa, em trobo bé i intento aguantar el ritme. No vull mirar el rellotge, però penso que igual el repte de fer-la en menys de 50 minuts pot estar al meu abast. Una baixada per enllaçar amb Príncep de Viana i un senyor que aconsella dos nens que corren amb ell que estirin les cames. Estirar les cames, penso? Estàs de conya, no?? Però aprenc que si allargues una mica la passada i deixes anar la cama, la musculatura, de forma quasi miraculosa, et dóna un respir més que raonable (ja us he explicat que aquesta era la meua tercera cursa i la primera urbana, oi?) La pancarta dels 8 kms es queda enrere i les cames comencen a pesar. La Gemma, al pont de Renfe, m'anima i em diu que vaig bé. Faig cas als consells dels més experts, és el moment de no afluixar, encara que el primer ja s'acaba de dutxar, no vull quedar-me amb el dubte de si seré capaç de baixar dels 50. És absurd oi? El dia a dia ens porta sempre a toc de rellotge, hem de córrer per arribar a temps a les reunions de la feina, perquè no ens tanqui el super o per senzillament, quedar amb aquell amic per fer una cervesa i parlar de la vida. 500 metres finals. No és moment de filosofar, s'ha d'arribar sigui com sigui. Creuo meta i no puc evitar una immensa sensació d'alegria en mirar el rellotge i veure que marca 49:56. Un gran pas per l'home i un de molt petit per la humanitat.
. Es fa estrany córrer en una cursa en que en Tito no fa de spiker, a totes les que he anat, ell sempre ha estat animant a la penya. I tornem al tema, que estan a punt de donar la sortida, previ minut de silenci per un bomber que va perdre la vida en un accident. De sobte canvia la música, posen High Way To Hell i això ja no té marxa enrere, la sortida des de darrera és tranquil·la, vaig començant a agafar ritme i els acords d'AC DC continuen dins el meu cap. Abans, quan escoltava aquesta cançó, acostumava a ser de nit i no era aquarius el que circulava per la meua sang... precisament. Però bé, tornem al tema, que això va de córrer. Segueixo al ritme, el meu pulsòmetre diu que vaig alt però no li faig cas, busco trobar-me bé i res més. Van passant els kms, a les cantonades grups d'animació que toquen els tambors, controls en els que pots agafar una botelleta d'aigua i anar tirant. Tot realment mot ben organitzat i realment molt agradable. Corro una estona al costat de dos nois que fan de llebre. D'aspecte atlètic, s'estaven rifant qui dels dos pararia en un bar a agafar unes birres per repartir-se-les mentres feven la seua feina. Però bé, vull concentrar-me en seguir al ritme i, com em va aconsellar l'Àlex, si al km 8 em trobo bé, ja tindré temps d'intentar pensar en el rellotge. Passem el Pont Vell, enfilem per Rambla Ferran, la cosa es va estirant i apareix el km 7 de la cursa, em trobo bé i intento aguantar el ritme. No vull mirar el rellotge, però penso que igual el repte de fer-la en menys de 50 minuts pot estar al meu abast. Una baixada per enllaçar amb Príncep de Viana i un senyor que aconsella dos nens que corren amb ell que estirin les cames. Estirar les cames, penso? Estàs de conya, no?? Però aprenc que si allargues una mica la passada i deixes anar la cama, la musculatura, de forma quasi miraculosa, et dóna un respir més que raonable (ja us he explicat que aquesta era la meua tercera cursa i la primera urbana, oi?) La pancarta dels 8 kms es queda enrere i les cames comencen a pesar. La Gemma, al pont de Renfe, m'anima i em diu que vaig bé. Faig cas als consells dels més experts, és el moment de no afluixar, encara que el primer ja s'acaba de dutxar, no vull quedar-me amb el dubte de si seré capaç de baixar dels 50. És absurd oi? El dia a dia ens porta sempre a toc de rellotge, hem de córrer per arribar a temps a les reunions de la feina, perquè no ens tanqui el super o per senzillament, quedar amb aquell amic per fer una cervesa i parlar de la vida. 500 metres finals. No és moment de filosofar, s'ha d'arribar sigui com sigui. Creuo meta i no puc evitar una immensa sensació d'alegria en mirar el rellotge i veure que marca 49:56. Un gran pas per l'home i un de molt petit per la humanitat.
Una cursa més que recomanable pel traçat, per lo molt ben organitzada que està i a la que l'any vinent m'agradaria poder tornar i que engresca molt, especialment pels que no tenim experiència en el món del running.
No hay comentarios:
Publicar un comentario